I aquest és el nou poema, ara ja cançó, que hem après aquests dies: L'hora fugissera.
L'HORA FUGISSERA
Aquesta hora tan bonica
on la podria guardar?
tinc por que el sol se l'endugui
quan fuig muntanyes enllà.
Si la mar fos una capsa...
si el cel es pogués tancar...
si els boscos l'amaguessin
cada nit, fins l'endemà...
Dincs del cor no puc portar-la.
Prou seria el millor lloc!
però, ai! s'hi cremaria
com un diamant de foc.